|
Hem converteixo, en au extranya amb ales de llum, i juc amb els núvols a ésser vent sobre el mar, espurnes que boten de l’aigua, i caliu que porten les ones. Sóc au extranya, i vol fins el Sol i baixo fins a terra. Sóc pluja i sóc aigua, sóc llamp i tró, els núvols són les meves ales les plomes la tempesta, i hem faig lloc als teus somnis formant part dels teus sentiments, per sentir el que tu sents.
T’esper sobre l’arena, blanca ,nua i freda. I allà lluny et veig, i voldria tocar-te però no em basten les ales. Voldria cridar-te però mon bec és mud. T’espermentre el Sol es pon tinyent les plomes amb color d’ombra. ... Les ones ja no hem volen no puc volar. Ja no m’alço i el cos ja no és tou, i les ales són branques, arrels són les meves cames. La platja és montanya, les ones han marxat, un cop jo volava, i ara sóc arbre; però pujo cap al cel, estenguent branques que un cop foren ales on ara s’hi ponen aus extranyes.
... No puc fer res, sols esperar que passi el temps, com el vent, que hem banyi la pluja, que hem fagi vell, i mentres esper...
I noto que despertoperò no vull veure la llum vull tornar a sommiar amb tu. Vull a la muntanya tornar i ser arbre. Tornar a la paltja essent au extranya... ón és la pluja? ón són les ales? ón són les ones, que un cop et portaren? Sols puc esperar pot ser demà et tornarè a somiar pot ser demà ens poguem trobar ...
Esper lentament esper un altre espai, un altre temps, un altre somni, un altre pensament, ja que no hem basta aquest món per sentir tot el que sent.
Sóller 7/09/00
Deixa la teva opinió sobre aquesta pàgina al correu: Juan Antonio Fernández Vila. |