Històries de cuina 98 (RELAT CURT)
Plovia, era un dia de novembre de no sé bé quin dia, i feia fred ,molt fred a la Vall de Só, un petit poblet d’una illa mediterrànea.
Allà vivia en Felip-Joan ,el cap de cuina d’un luxós restaurant del poble. Amb la seva barba blanca i la panxeta de cervessa, en Felip-Joan era un personatge molt respetat, tan a la feina com fora d’ella, tothom el coneixia. Estava casat amb na Maria-Virginia , una al.lota d’uns trenta i tants anys, moreneta, mitja melena i ulls blaus; era l’encarregada del menjador del restaurant d’en Felip-Joan.
Un cop fetes les presentacions tornem amb en Felip-Joan, que estava preparant un sopar de noces, i com estava molt retrasada la feina va decidir de quedar-si per acabar-la, i dit i fet, quant tocaren les deu i mitja els ajudants d’en Felip-Joan partiren cap a casa, i sols quedaren al restaurant els nostres amics protagonistes.
Aquell vespre, feia un temps de mil dimonis, ( com a de ser a tots els contes de por), la lluna estava tota coberta per densos núvols que amollaven una quantitat d’aigua i rajos que escarrufavent sols de mirar-los.
El restaurant estava sobre un penya-segat arran de la mar i les ones rompien amb tanta força que tot el restaurant tremolava, com si qualcú hi amollàs bombes pels voltants.
Na Maria-Virginia baixà a les bodegues a compondre vi, mentres en Felip-Joan estava dins la cuina acabant de preparar una escuma de xocolata pel postre. Un cop acabada l’elaboració, ho tapà i ho portà a la càmara conservadora. Obrí la gran porta i una aire fred li golpejà la cara, s’espolsà la camisa i entrà dins, deixà l’escuma amb la resta de postres ,sobre un prestatge i es posar a compondre un poc tota la nevera, ja que pareixia Can Bum, de les coses que hi havia.
El cop sec de la porta, el va treure de l’estat semi-hipnòtic en el que pareixia estar, després d’haver contat i col.locat cinc cents flams de taronja i mil rodets de piteres de pollastre.
Es va dirigir a la porta, però tots els esforços per obrir-la foren inútils. Cridà a la seva dona, però com sempre que baixava a la bodega escoltava música, no el sentí.
En Felip-Joan, es va posar nyirviós,ja que el fred començava a gelar els seus òssos.
-No cal que intentis sortir no podràs- va dir una veu darrera ell.
El nostre amic es va quedar de pedra en sentir-la, es va girar lentament, però no va veure ningú, va pensar que havia estat una mala passada de la situació.
-Què! No saludaràs ? O es que penses quedar-te com un estaquirot devant sa porta?- va tornar a dir la veu.
Aquest cop en Felip-Joan, va caure de cul a terra, boca badat i amb els pèls de punta en voure que la veueta amb qüestió sortia d’un tomàquet que hi havia a terra.
-Deu Meu!-digué en Felip-Joan- un...tomàquet... que xerra-digué titubejant.
-Què si xerr? i fa més que tu ésser prepotent!, aveure si us pensau que domés els humans xerrau...ignorants- Digué la petita verdura visiblement enfadada.
En Felip-Joan, va allargar la mà i va collir el tomàquet i el va alçar per poder observar-lo millor.
-Eh! alerta, tros d’ase! Que em faràs mal, no sóc una patata!.- digué el tomàquet d’un crit.
En Felip-Joan obrí la mà i el petit tomàquet caigué a terra. Un líquid viscós i vermell esquità la cara al nostre amic, que encara estava sense creure el que li pasava.
Es va rentar la cara amb les mans, i quina sorpresa va ser; quan en llevar-se les mans de
la cara,vegé sobre un prestatge un caramull de verdures i hortalisses que el miraven
amb cara de pocs amics.
-Heu vist, l’ha mort !-Digué una col.
-Si l’hem de castigar!-Afegí un nab.
-L’hem de dur devant la presència del Gran Meló!- Acabà diguent la carxofa.
I abans de que en Felip-Joan reaccionàs devant aquesta situació, es va trobar dins una gran tranyina de fulles de bledes, espinacs i porros que l’havien fermat. Va sentir com era estirat amb violència contra la pared dels fons de la càmara, i un poc abans de esclafar-hi el nas , s’obrí una porta i es tancà derrera d’ell amb un bon blam.
En Felip-Joan es va trobar de sobte al ben mig d’una sala, rodejada de tribunes i presidida per un gran altar.
La sala es va començar a omplir de tot tipus de vegetals :patates, peres, carxofes, i un innumerable nombre de verdures, que ocuparen tots els llocs i des de allà l’insultaven i l’escupien.
En Felip-Joan es va posar nyirviós, les camés li feren figa i caigué de genolls a terra, es dugué les mans a la cara intentant donar una sol.lució o explicació a aquest desgavell.
-Deu meu, dec haver-me tornat boig!- Digué amb veu tremolosa.
-Calla, assassí!- Digué un gran moneato, fotent-li un cop a l’esquena- Ara arriba el Gran Meló.
I tot dit aixó per una de les portes va entrar un meló, el Gran Meló. Tota la sala callà, el Gran Meló va pujar a l’altar i sobre una taula pegà un cop amb un martell.
-Felip-Joan!......Culpable!-Digué amb un to violent.
-Culpable...?De què...?-Digué en Felip-Joan posant-se dret.
-Calla insolent!-Li replicà el Gran Meló- Fa trenta anys que cada dia mates tomàquets, albergínies i vet a saber quina quantitat de pobres infelissos han caigut amb les teves mans i els has fet sofrir cuinant-los. Això no te perdò!-Concluí.
-Pe...pe...pe...però això no te cap ni peus- Digué en Felip-Joan.
-No repliquis, no tens dret a dir res-Digué el moneato.
-Et comden a mort, sense possibilitat d’indult!- Digué el Gran Meló, posant-se dret- Guardies emportau-vos-el!.
El silenci regnant a la sala, quasi bé feia més por que la pròpia sentència; i el nostre amic en sentri-la quasi perdé el coneixament. Però no caigué a terra, ja que dues pastanagues el colliren pels brassos i se’l emportaren.
Quant sortia de la sala el silenci,com a per art de màgia, va pasar a ésser una ona de bambelletes, rialles i xiulets.
En Felip-Joan plorà.
El portaren, per un llarg passadís. Ell intentava fogir de la corda de vegetals que’l fermava però tots els esforços resultaren inútils. L’amollaren dins un forat, que hi havia al ben mig d’una altra gran sala, caigué al fons i allà es va poder deslligar.
El Felip-Joan intentà sortir pero les parets eren de metall i l’unica obertura era molt amunt. Durant un bon grapat d’hores va intentar pujar i sortir, però el cansament pogué més i es va asseure a terra amb les mans plenes de sang pels esforços i plorant com un nin petit.
De sobte va notar com el terra s’escalfava i cada cop feia més calor. Després de l’obertura començá a caure aigua, que li va arribar fins als genolls, tot seguit començà a nevar.
En Felip-Joan cada vegada estava més al.lucinat, més assustat. Alçà les mans per collir la neu, la provà i fou sal...
-No pot ser!-Digué d’un crit
El nostre amic es va posar les mans al cap, mirà al cel, s’agenollà, es va senyar i una pesada tapa va cobrir l’habitacle i els seus pensaments.
Fi
Deixa la teva opinió sobre aquesta pàgina al correu:
Juan Antonio Fernández Vila.
Copyright © D'encà de 2004 [www.cuinant.com]. Reservats tots els drets.
Revisat el:
25-09-2022 21:17:28.