|
Escuma blanca, d’aigua clara, que neixes del no res, amb la carícia de l’oncle Vent, i de la ma de pare Oceà.
Et nodreixes lentament, de vida i sal, per allà on marques amb el caminar, primer acarones suaument, per rebentar estrepitosa, baix d’un penyasegat, demostrant quin és el teu regnat.
I així com nasqueres d’un suspir, amb una suau brisa, enmig de l’infint, al costat de cap part. Mors d’uns cruxit, amb fieresa i dignitat, i acabes com començares, fonente lentament dins l’oblit.
16-2-98
Deixa la teva opinió sobre aquesta pàgina al correu: Juan Antonio Fernández Vila. |